Bèsties amazòniques

Aquí podeu observar diferents animalets que vam trobar per la selva.

Escorpí negre, mortal...

El "pollo de la selva", fa uns 25 cm. i els indígenes la mengen (nosaltres no ho vam fer per falta de temps). Surten de nit i quan plou fan un soroll que sembla un mussol.

La taràntula, se'n trobaven vàries, és verinosa si et mossega però només ho fa si se sent en perill. També disparen uns pèls punxeguts molt petits que irriten la pell, com ens va demostrar el nostre guia...

No eren insectes, no

Finalment hem descobert que la setantena llarga de picades que tinc distribuïdes per les mans, les cames, els turmells i els colzes no són picades d'insectes sinó els efectes secundaris de la medicació preventiva que hem pres per no agafar la malària. Hosti! I això que el medicament que hem pres, el malarone, era el més car del mercat i el que tenia menys efectes secundaris! A vegades val més no prevenir-se tant. No us podeu imaginar com em picaven els granets les nits de calor que vam passar a la selva! El flaco em va fer una foto de les constel·lacions de granets que tinc a les cames, però he decidit no penjar-la, perquè prefereixo que em recordeu guapa...

Els Yagua: com desprestigiar una cultura...

El record de la selva és extraordinari. Però no tot va ser tan fantàstic, de fet, només una cosa ens va fallar.
Ens van portar a veure la comunitat dels Yagua. Una tribu que s'exten des de ben a prop d'Iquitos fins al Brasil en diferents comunitats, en total uns 40000 yaguas. Doncs vam fer una visita que al principi pensàvem que seria molt turística i que trobaríem uns indígenes ballant amb un televisor a prop. Però va ser molt pitjor de l'esperat. Era teatre pur i dur. Arribem i ens diuen que els saludem dient: Kinaho! (hola) la sorpresa va ser que deien kinaho a cada moment i no semblava (lingüista jo) que fos sempre per dir hola... Ens expliquen la història de la comunitat i sembla que ningú parla castellà. Ens pinten la cara i mentre el guia parla ells fan cara de "què estaran dient?". Després fan una dansa, i quina va ser la sorpresa quan veiem que ningú d'ells volia ballar, al final accedeixen a fer-ho i ens conviden a fer una dansa sense sentit, desordenada i amb tan poques ganes com quan us 0bligo a alguns de vosaltres a veure el Festival d'Eurovisió.
Així doncs, ens veiem ficats dins un espectacle esperpèntic i amb una impotència superba. Després prenem consciència de certs detalls: una noia amb la marca del sostenidor (!), un tio amb indicis d'uns Jeans a sota de la faldilla de palma que duia i per rematar, quan comencen a vendre l'artesania, TOT QUISQUI PARLAVA CASTELLÀ!! quin horror, després ens vam adonar que els guies que parlaven "raro" amb ells, si ens hi fixàvem bé, sentíem que era castellà, moolt variat amb paraules vernàcules i articulant molt minsament.
Un xou que ni el Buenafuente vamos.
En fi... espero que la cultura catalana no arribi mai a aquests extrems i no ens deixem menjar pels xous de balls de sardanes vestits de flamencas i toreros, per allò de vendre més....

La selva amazonica

(Perdoneu, pero avui no trobo els accents del teclat)
Aqui sortim els pixapins passejant per la selva amb el nostre guia. La cortina de mosquits que travessavem en aquells moments no ha sortit a la foto, malauradament. Intenteu imaginar-vos-la! La Tineta ha tornat de la selva amb mes de 70 picades de bitxu per tot el cos (els dos Victors junts no sumen mes de cinc picades). Sort que anavem vacunats!

El riu Amazones...

Hem fet una excursió de 3 dies i 2 nits a la selva amazònica, en format de paquet turístic. Dormíem en una mena de campament compost de cabanes de fusta amb teulada de bombonaje o fulles de palmera seca i mosquiteres a totes les finestres per evitar que hi entressin menys insectes. Teníem un guia per nosaltres tres, que es deia Miguel i era molt monu i que mereix un article a part, que suposo que l'escriurà el flaco.
Hem passejat per la selva entre cortines de mosquits, hem vist taràntules de totes les mides i de tots els sexes (potser també mereixen un article a part), hem begut aigua de dins de les lianes, el Víctor Boix s'ha penjat de lianes com si fos el Tarzan (els altres, amb massa sentit del ridícul, ens vam quedar a terra), hem vist papallones de totes les mides i colors, hem vist granotes, ocells, ens hem penjat micos a coll, hem anat a pescar piranyes (sense cap mena d'èxit), etc.
Però el que més ens ha agradat de tot han estat els viatges pel riu que vam fer en una barqueta amb motor per a nosaltres sols, el guia i el conductor de la barca, que era molt bufó. Era com anar amb taxi, però sense els perills que comporta anar amb taxi per segons quines ciutats.

Això és la selva!

Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!

Chanchitos

Ahir, després de caminar per trochas (camins de terra) del Perú més profund i creuar el puente colgante de Zaña, vam acabar amb les sabates i els pantalons plens de terra. En arribar a Chiclayo vam anar a comprar alguns regals al centre i vam passar pel mig de la Plaza de Armas, on es concentren tots els netejadors de sabates de la ciutat (i que és l'únic gremi que encara no ens havia assetjat), quan ens van veure se'ns van tirar a sobre i amb cara d'evidència ens van dir: "nesessario!" i el Gordo els contesta "somos chanchitos" (porquets).

Cocodrilu, sí sí, Cocodriluu!!!!

Avui hem deixat Chiclayo amb certa aflicció perquè hem vist coses que ha superat amb escreix les expectatives, però havíem de continuar la nostra aventura, i aquesta vegada de debò: la selva amazònica!
Hem agafat un vol a Lima i mes tard hem arribat a Iquitos. Quin paisatge es veia des de l'avió! només un riu enorme amb forma d'anaconda i un gran llençol verd, verd i verd! Genial!
En arribar ja teníem paranoies amb els mosquits i només en sortir de l'avió hem patit una onada de calor a la que gairebé ja ens hem acostumat.
La nostra amiga Lastènia ens esperava puntual i ens ha portat a un hotel amb preu "arreglat" i a l'agència on hem encarregat l'excursió a la selva.
Després de tantes gestions, viatges, patiments i picadetes insignificants, hem anat a sopar a un lloc molt autèntic on hem menjat una brotxeta de lagarto Sí Sí! LAGARTO! que és com diuen al cocodril per aquí...
En fi, que l'excursió a la selva promet i seran tres dies que segur no oblidarem...
Això sí, estimats fans, haureu d'esperar a dilluns de rebre tota la informació.
Records des d'aquí al Llobet que ara és al Marroc!!!! PETONS!

Gringos

Ahir vam viatjar en un combi, una mena de furgoneta de 15 places (o més, si convé), que té uns itineraris fixos i que va recollint els passatgers pel camí. Vam agafar-lo en un lloc on paraven molts combis i només arribar-hi nosaltres, hi havia dues furgonetes que anaven al mateix lloc i que ens podien portar; i ja tenim els cobradors de totes dues furgonetes barallant-se a empentes per endur-se els gringos al seu combi. Al final va guanyar el que havia donat l'empenta més forta. Només pujar-hi, unes noies que hi havia a dins van xisclar: "¡Son Gringos!" i van començar a repassar els Víctors de dalt a baix i, a sobre, quan vaig pujar jo a la furgoneta, entrada triomfal: em vaig clavar un cop al cap amb el marc de la porta, i no van parar de riure en tot el viatge. A més, el cobrador del combi, per fer gràcia, va començar a dir unes paraules inintel·ligibles intentant imitar l'accent anglès, fent veure que parlava amb nosaltres. I les noies vinga a riure!

Avui, al poblet de Zaña també hem tingut altres experiències com a Gringos (gent que ens parlava amb una mena d'accent anglès) o altres que ens enviaven nens petits amb cara de pena a xerrar amb nosaltres "a ver si los reconocen".

Descobrint el Perú més profund....

Avui hem anat en Colectivo, un altre mitjà de transport de per aquí, a Zaña. Allà hi ha una mena de ciutat abandonada i en ruïnes que va ser molt coneguda i important durant l'època colonial al nord del Perú.

En el viatge d'anada, un policia ens va parar i ens va demanar la documentació. Els altres passatgers ens van dir que volien "plata" per Fiestas Patrias i busquen qualsevol excusa per demanar diners als conductors de qualsevol mitjà de transport. Nosaltres flipant.
El més impressionant del dia, ha estat quan ens hem aventurat a perdre'ns pel camp: vaques, carros, pols, etc... fins que hem trobat "el puente colgante", suposo que abans era un pont normal de fusta, però en l'estat actual potser el nom ha esdevingut així perquè gairebé no aguantava res... quina por!!!!!!!!!!! el flaco pasó nomás... però jo he patit una micona...

De cop i volta ens hem vist enmig de la "campiña" envoltats d'abelles, ocelotes i altres bestioles i gentes del lugar. Enriquidor.

Quan volíem tornar a Chiclayo hem tingut una petita tensió amb el conductor d'una mototaxi (un altre mitjà) i realment, per desconfiats, hem quedat com uns turistes de la pitjor classe, què hi farem. He passat por quan he vist que la moto ens portava a un lloc que no coneixiem, només hi havia camps i camps, i ens semblava estrany que allà on anàvem s'agafessin colectivos o combis. Sabeu aquells pobles americans on tots els habitants són membres d'una secta i maten els foranis per treure'ls el runyons? doncs he patit pels meus òrgans... buf!
Al final, tot ha anat bé i hem tornat a casa on la tia Vicky ens tenia preparat un exquisit ceviche amb papa rellena i un sudado de pescado. Ricooo!!!