Això és la selva!

Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!