Un gelat a l'hivern?

Un passeig per Piura

Com que el cosí que vam anar a visitar per sorpresa no hi era, vam anar a visitar per sorpresa la Fani, una companya de feina de la Mati, per tenir algú que ens fes de cicerone per la ciutat. I aquesta sí que hi era (és la de la samarreta rosa). A la foto sortim tota la colla pel carrer anant a buscar dos taxis (sí, sí, dos taxis i no pas un). Penseu que si no compteu la noia de la samarreta rosa, la resta som els que ens vam encabir en una capsa de llumins dues vegades per estalviar-nos un parell de nuevos soles (una mica més de cinquanta cts d'euro).

Benvinguts al Pacífic, sí sí, al Pacífic... passin i vegin

Després d'unes gestions fallides aquest matí, hem anat a Lambayeque, ciutat que ens ha sorprés (no és falta d'ortografia, és manca d'accents oberts) gratament per la seva tranquil.litat i per les seves gents tan afables. Hem anat amb la tia Vicky a veure Las Tumbas Reales de Sipán, peró eren tancades... la concha su madre!! Així que hem decidit fer un garbeu per la Plaza de Armas i anar a dinar.
Els indepes catalans no sabem res de patriotisme, avui ens han ensenyat com es prepara una desfilada escolar per las Fiestas Patrias. Molt interessant des d'un punt de vista rítmic.
Havent dinat, tornem a Chiclayo en un combi... sí sí, un combi, una furgo on un home va mig dret cridant on va perqué la gent pugi i s'arraconi com sardines, peró clar, qué més volem per un viatge de 15 kms a 40 cts d'euro!!!!
Com que havíem agafat el gustillo als combi, n'hem agafat un altre cap a Pimentel, sí sí, Pimentel: EL PACÍFIIIC!!!!! Hem arribat a més, en el millor moment, just quan es ponia el sol, hem disfrutat d'un paisatge digne de documental del Lonely Planet.
L'aigua era tébia i no feia cap sensació de ser a l'hivern. Sensacional. Fascinant. Impressionant.

Mañana más...

(que consti que he escrit sense "C's trecades" !!!!!! per evitar els accents oberts ja m'ha costat més...

l'aventura d'anar amb taxi II

Ostres! Cada dia en passen de més grosses! Ahir vam anar tota la família a una ciutat petitona que es diu Piura i que és a tres hores en autocar de Chiclayo (travessant un desert amb dunes i amb trossos de terra esquerdats per la sequera). Hi vam anar per presentar-nos per sorpresa a casa d'un cosí del nostre amic Víctor i perquè ens convidés a dinar (ens hi presentàvem 7 persones de cop, així per les bones). Per anar de l'estació d'autobusos de Piura fins a casa del noi se'ns va acudir que amb un taxi n'hi havia prou per a tots 7 i ens hi vam encabir encara no sé com. Heu de pensar que els taxis d'aquí són una mena de renaults 5 encara més petits. El conductor anava sol al seu seient, al del copilot hi anava el Víctor Vilca amb una cosineta de 12 anys a la falda, que havia de treure el cap per la finestra perquè no li cabia a dins. I al darrere, la tieta Viqui, la cosina Matilde, la Gabriela, de 7 anys a la falda i jo a la falda del Víctor Boix ("el flaco", que li diuen per aquí). No us ho creureu, però jo crec que encara hi hauria cabut algú més.
En fi, que vam arribar a casa del cosí i no hi era. Se n'havia anat a Chiclayo... Total que vam haver de tornar d'on havíem vingut altre cop els 7 dins un taxi!

Primeres impressions

El viatge va ser mooooolt cansat, crec que val la pena estalviar-se alguns quartos per evitar-se algun transfer, però bé, què hi farem.... A Caracas vam ser-hi 6 hores, però no vam fer cap microexcursió perquè haviem de pagar taxa d'aeorport i eren uns 50 euros... i va a ser que no... així que l'aeroport de Caracas ens el coneixiem de pe a pa... :S

En arribar a Lima, com no... el primer problema... em perden una maleta!!!!!! s'havia quedat a Paris... putus gavatxos.... i justament on tenia la roba de ciutat i els regals per la família... Hacemos de tripas corazón i fem nit a l'aeroport de Lima, al terra, sí sí, al terra, perquè un amable (i wapot) treballador de LanPeru ens va recomanar anar a una zona de l'aeroport molt animada... i sí, estava animada però perquè hi havia altres gringos dormint. Ja ens havia pogut dir que a dalt hi havia una sala amb uns bancs molt còmodes on segur haguéssim estat molt més bé, sobretot tenint en compte que era la primera clapadeta en més de 24 hores!!!!!!!!

Arribem a Chiclayo ahir a les 8 del matí... a un aeroport més petit que... ... ... en fi, mooolt petit. I després de 17 anys, sí sí, 17 anys veig a les meves ties Vicky i Elena!!! UEEEEEEEEEE Manuelito, fortote estás nomás... y quién ese flaco nomás? (el boix...) Agafem un taxi i veiem que la meva tia és una experta regateadora, cosa en la ja tinc certa pràctica, i per 2.5 soles (75 cts d'euro) fem una carrera bastant llargueta fins casa nostra. La casa... bufff, em vaig adonar que sóc més pixapins del que em pensava . Una part de la casa la tenen llogada a uns evangelistes que venen a fer misses i oracions, i mentre dormia, sento tot de gent cantant amb un bombo i amb uns arrenjaments tan dignes com els que poden fer a Tècniques i estils de la Música Moderna I a la nostra estimada Esmuc.

El tràfic és un caos, els taxistes et criden per tot arreu per fer carrera amb ells, entren, surten, sembla tots hagin de xocar!

Tota la gent aquí ha agafat molt carinyo al boix i la sans, serà per "lo flaco" i "lo blanquito" que els veuen tope exòtics i hacen estragos entre la gente del lugar.

No és fàcil explicar per què parlem "raro" i què estudiem (bufff! ) :
-pero qué tocan?
- mmm, veran es que... l'esmuc... conocen el violín?
- ah, pero sólo tocan un instrumento?
......

Devolvemos la conexión i fins properes notícies!