Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!
Això és la selva!
Chanchitos
Ahir, després de caminar per trochas (camins de terra) del Perú més profund i creuar el puente colgante de Zaña, vam acabar amb les sabates i els pantalons plens de terra. En arribar a Chiclayo vam anar a comprar alguns regals al centre i vam passar pel mig de la Plaza de Armas, on es concentren tots els netejadors de sabates de la ciutat (i que és l'únic gremi que encara no ens havia assetjat), quan ens van veure se'ns van tirar a sobre i amb cara d'evidència ens van dir: "nesessario!" i el Gordo els contesta "somos chanchitos" (porquets).
Cocodrilu, sí sí, Cocodriluu!!!!
Avui hem deixat Chiclayo amb certa aflicció perquè hem vist coses que ha superat amb escreix les expectatives, però havíem de continuar la nostra aventura, i aquesta vegada de debò: la selva amazònica!
Hem agafat un vol a Lima i mes tard hem arribat a Iquitos. Quin paisatge es veia des de l'avió! només un riu enorme amb forma d'anaconda i un gran llençol verd, verd i verd! Genial!
En arribar ja teníem paranoies amb els mosquits i només en sortir de l'avió hem patit una onada de calor a la que gairebé ja ens hem acostumat.
La nostra amiga Lastènia ens esperava puntual i ens ha portat a un hotel amb preu "arreglat" i a l'agència on hem encarregat l'excursió a la selva.
Després de tantes gestions, viatges, patiments i picadetes insignificants, hem anat a sopar a un lloc molt autèntic on hem menjat una brotxeta de lagarto Sí Sí! LAGARTO! que és com diuen al cocodril per aquí...
En fi, que l'excursió a la selva promet i seran tres dies que segur no oblidarem...
Això sí, estimats fans, haureu d'esperar a dilluns de rebre tota la informació.
Records des d'aquí al Llobet que ara és al Marroc!!!! PETONS!
