I encara més fotos de l'Amazones

 
El Miguel i la Tineta emborratxant-se amb aiguardent de canya de sucre.
 
La Tineta borratxa, que s'havia d'agafar fort a la barca per no caure a l'Amazones.
 
Fent un sopar lleuger al campament de Bombonaje.
 

Una beguda sana i natural: aigua de dins de les lianes de la selva.

Encara més fotos de l'Amazones

I més:
 
La Victoria Regia, la planta aquàtica més gran del món.

 
Buscant les arrels...

 
Fent el tarzan amb una liana.

  
El Gordo premsant una canya de sucre per obtenir-ne el suc.

Amazones: altres fotos

I aquí teniu més fotos de l'Amazones:
 
Aquí anàvem amb canoa per la llacuna on la nit abans havíem caçat un caimanet. ARa només miràvem ocellets, per això se'ns veu més relaxats... 

Aquí estàvem intentant pescar piranyes en un afluent de l'Amazones, però aquell dia al riu no hi havia cap peix, no, no, ni un!

Nit de caça

La primera nit a la selva vam sortir a fer una caminada per veure animals nocturns, que són molt diferents als que es poden veure de dia. A la nit la selva canvia totalment, se senten els sons d'uns altres animals (granotes, aus nocturnes, grills,...), a més el cel (desconegut per als septentrionals) és una meravella. Després de veure taràntules, escorpins, granotes i tota mena d'insectes vam agafar una canoa per endinsar-nos a una llacuna i poder veure rèptils aquàtics. En la foscor de l'aigua es podia veure, de tant en tant, un puntet vermell que era l'ull d'un caimà; el nostre guia va començar a endinsar-se a la llacuna i a buscar amb determinació i seguretat alguna cosa. Nosaltres cada vegada estavem més espantats sense saber què buscava, al cap d'una estona va aturar-se en un punt i va començar a buscar entre unes plantes aquàtiques. Va estar-s'hi una bona estona i nosaltres començàvem a neguitejar-nos perquè al fons veiem un puntet vermell. De cop el Miguel va ficar la mà dintre l'aigua i d'un gest brusc va tirar alguna cosa que no parava de moure's dintre la canoa just a sota dels meus peus. El guia em va dir que aixequés els peus i aleshores vaig reconèixer un petit caimà dins la canoa; el Miguel el va agafar amb les mans i vam tornar cap a terra ferma per poder-lo observar amb tranquil·litat, on vam gaudir d'una classe magistral de zoologia.

Irlanda?

La selva és ben sorprenent, vam anar a un lloc on feien aguardiente de caña, i ens va sorprendre perquè ben bé podíem ser a Irlanda...

Femelles!

A la selva ens van explicar que després de copular el mascle taràntula acaba mort, o moribund en el millor dels casos. Es veu que la femella li xucla tota l'energia i el pot arribar a matar. Un dia, quan anàvem a dinar ens vam trobar per terra un mascle mig aixafat i amb una pota desenganxada de la resta del cos. El Miguel ens va dir que acabava de tenir una relació amorosa. Hi vam passar al cap d'una hora i l'amant salvatge ja havia passat a millor vida. Ai, les femelles que perilloses que són!

Bèsties amazòniques

Aquí podeu observar diferents animalets que vam trobar per la selva.

Escorpí negre, mortal...

El "pollo de la selva", fa uns 25 cm. i els indígenes la mengen (nosaltres no ho vam fer per falta de temps). Surten de nit i quan plou fan un soroll que sembla un mussol.

La taràntula, se'n trobaven vàries, és verinosa si et mossega però només ho fa si se sent en perill. També disparen uns pèls punxeguts molt petits que irriten la pell, com ens va demostrar el nostre guia...

No eren insectes, no

Finalment hem descobert que la setantena llarga de picades que tinc distribuïdes per les mans, les cames, els turmells i els colzes no són picades d'insectes sinó els efectes secundaris de la medicació preventiva que hem pres per no agafar la malària. Hosti! I això que el medicament que hem pres, el malarone, era el més car del mercat i el que tenia menys efectes secundaris! A vegades val més no prevenir-se tant. No us podeu imaginar com em picaven els granets les nits de calor que vam passar a la selva! El flaco em va fer una foto de les constel·lacions de granets que tinc a les cames, però he decidit no penjar-la, perquè prefereixo que em recordeu guapa...

Els Yagua: com desprestigiar una cultura...

El record de la selva és extraordinari. Però no tot va ser tan fantàstic, de fet, només una cosa ens va fallar.
Ens van portar a veure la comunitat dels Yagua. Una tribu que s'exten des de ben a prop d'Iquitos fins al Brasil en diferents comunitats, en total uns 40000 yaguas. Doncs vam fer una visita que al principi pensàvem que seria molt turística i que trobaríem uns indígenes ballant amb un televisor a prop. Però va ser molt pitjor de l'esperat. Era teatre pur i dur. Arribem i ens diuen que els saludem dient: Kinaho! (hola) la sorpresa va ser que deien kinaho a cada moment i no semblava (lingüista jo) que fos sempre per dir hola... Ens expliquen la història de la comunitat i sembla que ningú parla castellà. Ens pinten la cara i mentre el guia parla ells fan cara de "què estaran dient?". Després fan una dansa, i quina va ser la sorpresa quan veiem que ningú d'ells volia ballar, al final accedeixen a fer-ho i ens conviden a fer una dansa sense sentit, desordenada i amb tan poques ganes com quan us 0bligo a alguns de vosaltres a veure el Festival d'Eurovisió.
Així doncs, ens veiem ficats dins un espectacle esperpèntic i amb una impotència superba. Després prenem consciència de certs detalls: una noia amb la marca del sostenidor (!), un tio amb indicis d'uns Jeans a sota de la faldilla de palma que duia i per rematar, quan comencen a vendre l'artesania, TOT QUISQUI PARLAVA CASTELLÀ!! quin horror, després ens vam adonar que els guies que parlaven "raro" amb ells, si ens hi fixàvem bé, sentíem que era castellà, moolt variat amb paraules vernàcules i articulant molt minsament.
Un xou que ni el Buenafuente vamos.
En fi... espero que la cultura catalana no arribi mai a aquests extrems i no ens deixem menjar pels xous de balls de sardanes vestits de flamencas i toreros, per allò de vendre més....

La selva amazonica

(Perdoneu, pero avui no trobo els accents del teclat)
Aqui sortim els pixapins passejant per la selva amb el nostre guia. La cortina de mosquits que travessavem en aquells moments no ha sortit a la foto, malauradament. Intenteu imaginar-vos-la! La Tineta ha tornat de la selva amb mes de 70 picades de bitxu per tot el cos (els dos Victors junts no sumen mes de cinc picades). Sort que anavem vacunats!

El riu Amazones...

Hem fet una excursió de 3 dies i 2 nits a la selva amazònica, en format de paquet turístic. Dormíem en una mena de campament compost de cabanes de fusta amb teulada de bombonaje o fulles de palmera seca i mosquiteres a totes les finestres per evitar que hi entressin menys insectes. Teníem un guia per nosaltres tres, que es deia Miguel i era molt monu i que mereix un article a part, que suposo que l'escriurà el flaco.
Hem passejat per la selva entre cortines de mosquits, hem vist taràntules de totes les mides i de tots els sexes (potser també mereixen un article a part), hem begut aigua de dins de les lianes, el Víctor Boix s'ha penjat de lianes com si fos el Tarzan (els altres, amb massa sentit del ridícul, ens vam quedar a terra), hem vist papallones de totes les mides i colors, hem vist granotes, ocells, ens hem penjat micos a coll, hem anat a pescar piranyes (sense cap mena d'èxit), etc.
Però el que més ens ha agradat de tot han estat els viatges pel riu que vam fer en una barqueta amb motor per a nosaltres sols, el guia i el conductor de la barca, que era molt bufó. Era com anar amb taxi, però sense els perills que comporta anar amb taxi per segons quines ciutats.

Això és la selva!

Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!