El districte de Miraflores, a la zona costanera de Lima, que és la zona on vam dormir. És un barri residencial i comercial, més o menys benestant i més o menys segur.
La plaça d'armes de Lima, amb una catedral amb poc encant, com tota la ciutat.
Una postal típica de Lima: cotxes, pisos i el cel gris. No és pas que aquell dia fes mal dia, no. És que tots els dies són així, sense sol. I aquesta zona tan grisa és la que van triar els espanyols per fundar-hi la capital del país; trobo que els inques tenien més bon gust.
La garúa: aquesta mena de pluja-boirina omnipresent i emprenyadora que no ens podíem treure de sobre els dies que érem a la capital. Sort que només va ser un dia i mig!
Un dia i mig a Lima
final del viatge
Benvolguts lectors, avui és l'últim dia del viatge. Escrivim des d'un ciber de Lima, la capital, que no té accents oberts al teclat i que és bastant més car que els que havíem anat trobant per la resta del país. Lima és una capital grisa, superpoblada, sense sol, on les diferencies entre la riquesa i la pobresa s'accentuen considerablement... Aquí hi hem vist per primera vegada en un mes edificis de més de cinc plantes.
Dema agafarem els avions Lima-Mèxic-París-Barcelona per tornar cap a casa. Pero això no serà el final del blog. Ens han quedat moltes coses per explicar i continuarem publicant fotos, anècdotes i altres informacions.
Apa, bon vent!
Perú a taula II: petites tradicions
Abans de tot, disculpes a tots els meus fans que trobaven a faltar algun article meu, perquè sí sí, jo també en tinc de fans...
Tot sigui dit però, fa mandra fer-los perquè dins aquesta societat sensacionalista sense fotos no hi ha res a fer i la càmera no és a la meva disposició (ni tampoc la seva selecció com es pot comprovar en articles anteriors...) però wenu...
Us explicaré petites històries que esdevenen quan seus a la taula al Perú. Una mala notícia per als més europeus és que mai no hi ha pa a l'hora de dinar. És estrany, perquè a Barcelona no en menjo de pa mentre dino, però aquí hi ha tants sucs i salses que sap greu no poder-ho aprofitar. El substitut, si ho podem dir així, és l'arròs. Tots els plats se serveixen amb arròs tot i haver-hi altres hidrats com pasta o patata. De fet, es troben amb facilitat plats de tallarins, papas i arròs. Dietistes europeus, no faríeu res aquí!!!
Especial menció mereix el preu de la majoria de menús: 3/3.5 soles (uns 75 cts d'Euro)
Els menús habituals consisteixen en un plat de sopa comú per tothom, un segon plat a escollir i un got de "refresco" que sol ser chicha morada o algun suc natural (amb una mica de sort pot ser més d'un got si ho demanes amb "desparpaju" ;-)
Si de bon matí voleu esmorzar i no veieu cap turista al voltant: NO DEMANEU ESMORZAR RESUELTAMENTE!!! perquè us posaran un plat de budells o cervells, amb arròs això sí i servit amb un bon cafè.
Bé, fins aquí cinc cèntims dels hàbits alimenticis dels peruans, hi ha molt més per explicar i ja ho farem en una altra ocasió.
NOTA ALS FANS DEL GORDO: He tingut petits afers pseudoamorosos que m'han fet perdre de vista el blog i altres coses, sorry!!! :D
El Cusco
Hem entrat a la recta final del viatge. L'expedició s'ha dividit en dues: el Vittro s'ha quedat uns quants dies més a Arequipa amb la seva família i els Tinets ja hem fet via cap al Cusco, l'antiga capital de l'imperi inca.
Aquí hem començat a veure les destrosses que van fer els espanyols i l'Església ara ja fa una pila d'anys. Ara bé, malgrat les destrosses dels espanyols, el català i el quetxua conviuen pacíficament pels carrers de la ciutat (pertot arreu hi ha catalans que parlen ben fort la seva llengua, pensant-se que no els entén ningú...).
Vet aquí la plaça d'armes i la catedral de la ciutat:
I aquesta és la famosa pedra dels 12 angles, que es troba en la paret d'un antic palau inca, convertit més tard en seu episcopal i en museu d'art religiós (quina pena). Les poques construccions inques que no van ser arrasades són molt interessants. I els turistes que hi passen pel davant, també.
Puno
Aquestes són les fotos de la nostra estada breu a Puno, una ciutat a la vora del llac Titicaca i a prop de 4.000 metres d'alçada. La catedral:
La plaça d'armes:
El Vittro i la Tineta amb mal d'alçada, o amb son o simplement cansats de la sessió fotogràfica. 
El mitjà de transport habitual de Puno: la bicitaxi, un taxi que funciona amb tracció humana (suposem que a 4.000 m d'alçada els motors de les mototaxis no deuen anar gaire fins i per això es va a tot arreu amb bicitaxi):
A tot vent pel Titicaca
Aquest és el vaixell amb què vam viatjar pel llac.
I aquest senyor és el Calixto, el capità del vaixell. Com tot habitant de l'illa de Taquile, anava vestit amb faixa, barretina, armilla i camisa teixides a mà pels habitants de l'illa. Per la informació que llegim a la seva barretina (la franja de color blanc), el Calixto és solter i segurament sense compromís; només els homes casats la porten tota de color vermell.
En un moment de perill durant el trajecte, el vaixell es va omplir d'aigua per la part del darrere, i el Calixto va haver-hi d'anar a "botar el agua" amb galledes. Com que va deixar el vaixell a la deriva, un intrèpid viatger va haver d'agafar el timó per redreçar la nostra trajectòria. Si no arriba a ser per ell, potser hauríem arribat a Bolívia i allí uns pirates ens haurien segrestat!
Hi havia altres passatgers que donaven l'esquena als problemes de navegació i només pensaven en la música (o en l'amor). Perquè, sí sí, el Gordo ha tingut un afer que li fa perdre el seny...tòrrida passió, tendresa, carinyo, ràbia, set de venjança, ...................... una novel·la....
Una nit a l'illa de Taquile
Aquesta és l'illa de Taquile, al llac Titicaca, a 3 h en barca des de Puno i a uns 4.000 metres d'alçada.
L'illa té uns 2.000 habitants que, malgrat el turisme no han alterat les seves formes de vida tradicional (es dediquen a l'agricultura, a la pesca i a l'artesania, mayormente).
Els habitants de l'illa no han permès que s'hi edifiquin hotels, i els turistes que van a passar-hi la nit, s'allotgen en cases particulars. Se segueix un sistema de rotació que ha establert la comunitat, perquè els turistes es reparteixin de manera equitativa per totes les cases. Aquesta és la casa on vam dormir nosaltres:
I aquesta és l'habitació. Estava il·luminada amb llum elèctrica generada a partir d'una placa solar. A l'illa no hi ha ni línies elèctriques ni aigua corrent.
Navegant pel Titicaca
Mapa del llac Titicaca. Nosaltres vam sortir de Puno i vam anar fins a l'illa de Taquile, per passar-hi la nit. Són 3 hores de viatge.
Aquí podem veure dos passatgers descansant una mica al camarot.
Els passatgers més guapus del vaixell jugant-se el tipus. 
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
