Rentant la roba al safareig de la casa d'Arequipa.
Andes 1: el cañón del Colca
Aquí hi ha unes quantes fotos de l'excursió que el Flaco i la Tineta van fer pel Cañón del Colca, als Andes:
I encara més fotos de l'Amazones
El Miguel i la Tineta emborratxant-se amb aiguardent de canya de sucre.
La Tineta borratxa, que s'havia d'agafar fort a la barca per no caure a l'Amazones.
Fent un sopar lleuger al campament de Bombonaje.
Una beguda sana i natural: aigua de dins de les lianes de la selva.
Encara més fotos de l'Amazones
I més:
La Victoria Regia, la planta aquàtica més gran del món.
Buscant les arrels...
Fent el tarzan amb una liana.
El Gordo premsant una canya de sucre per obtenir-ne el suc.
Arequipa: més fotos
I aquí publiquem unes quantes fotos de l'estada a Arequipa:
El Víctor i l'àvia Tomasa al pati de casa.
Els cuys que crien a la casa.
Una foto de família amb l'àvia Tomasa i les ties Elena i Viqui.
La plaza de Armas d'Arequipa, la ciutat blanca.
Amazones: altres fotos
I aquí teniu més fotos de l'Amazones:
Aquí anàvem amb canoa per la llacuna on la nit abans havíem caçat un caimanet. ARa només miràvem ocellets, per això se'ns veu més relaxats... 
Aquí estàvem intentant pescar piranyes en un afluent de l'Amazones, però aquell dia al riu no hi havia cap peix, no, no, ni un!
Chiclayo: altres fotos
Aquí pengem unes quantes fotos més de la ciutat on vam estar els primers dies:
Amb la família i un amic de la família al pati de casa.
Fiestas patrias
Avui, 28 de juliol, se celebra l'aniversari de la independència del Perú. Ja fa dies que hi ha banderes peruanes pertot arreu i el patriotisme és a flor de pell. Però ens agradaria saber si aquest patriotisme és autèntic o bé si hi ha alguna manipulació per part de l'estat. El Gordo ho acabarà d'explicar en l'article que està preparant...
Nit de caça
La primera nit a la selva vam sortir a fer una caminada per veure animals nocturns, que són molt diferents als que es poden veure de dia. A la nit la selva canvia totalment, se senten els sons d'uns altres animals (granotes, aus nocturnes, grills,...), a més el cel (desconegut per als septentrionals) és una meravella. Després de veure taràntules, escorpins, granotes i tota mena d'insectes vam agafar una canoa per endinsar-nos a una llacuna i poder veure rèptils aquàtics. En la foscor de l'aigua es podia veure, de tant en tant, un puntet vermell que era l'ull d'un caimà; el nostre guia va començar a endinsar-se a la llacuna i a buscar amb determinació i seguretat alguna cosa. Nosaltres cada vegada estavem més espantats sense saber què buscava, al cap d'una estona va aturar-se en un punt i va començar a buscar entre unes plantes aquàtiques. Va estar-s'hi una bona estona i nosaltres començàvem a neguitejar-nos perquè al fons veiem un puntet vermell. De cop el Miguel va ficar la mà dintre l'aigua i d'un gest brusc va tirar alguna cosa que no parava de moure's dintre la canoa just a sota dels meus peus. El guia em va dir que aixequés els peus i aleshores vaig reconèixer un petit caimà dins la canoa; el Miguel el va agafar amb les mans i vam tornar cap a terra ferma per poder-lo observar amb tranquil·litat, on vam gaudir d'una classe magistral de zoologia.
Femelles 2
Parlant de femelles, ahir vam llegir al diari que el nou president del Perú, l'Alan Garcia, té problemes per acabar de formar govern, perquè una de les seves promeses electorals era la paritat home-dona. Pel que sembla, ha hagut de sacrificar algun bon polític mascle per tal de poder donar la cartera a una no tan bona política femella. Que complicats que som els humans!
Irlanda?
La selva és ben sorprenent, vam anar a un lloc on feien aguardiente de caña, i ens va sorprendre perquè ben bé podíem ser a Irlanda...
A tots els lectors de Catalunya
Dediquem aquest article a tots els catalans, barcelonins sobretot, que estan suportant una onada de calor molt bèstia.
Ara ja no som a la selva. Des d'ahir a la tarda som a Arequipa, al sud del país. Som a 2.500 metres d'altitud i al matí podem anar amb màniga curta i als vespres fa fresca. Sí, sí, fresca. Dormim amb mitjons i amb manta! Toma! De bon rotllo, eh? Petons a tots aquells qui escriviu comentaris i abraçades als qui només ens llegiu!
Femelles!
A la selva ens van explicar que després de copular el mascle taràntula acaba mort, o moribund en el millor dels casos. Es veu que la femella li xucla tota l'energia i el pot arribar a matar. Un dia, quan anàvem a dinar ens vam trobar per terra un mascle mig aixafat i amb una pota desenganxada de la resta del cos. El Miguel ens va dir que acabava de tenir una relació amorosa. Hi vam passar al cap d'una hora i l'amant salvatge ja havia passat a millor vida. Ai, les femelles que perilloses que són!
Bèsties amazòniques
Aquí podeu observar diferents animalets que vam trobar per la selva.
Escorpí negre, mortal...
El "pollo de la selva", fa uns 25 cm. i els indígenes la mengen (nosaltres no ho vam fer per falta de temps). Surten de nit i quan plou fan un soroll que sembla un mussol.
La taràntula, se'n trobaven vàries, és verinosa si et mossega però només ho fa si se sent en perill. També disparen uns pèls punxeguts molt petits que irriten la pell, com ens va demostrar el nostre guia...
No eren insectes, no
Finalment hem descobert que la setantena llarga de picades que tinc distribuïdes per les mans, les cames, els turmells i els colzes no són picades d'insectes sinó els efectes secundaris de la medicació preventiva que hem pres per no agafar la malària. Hosti! I això que el medicament que hem pres, el malarone, era el més car del mercat i el que tenia menys efectes secundaris! A vegades val més no prevenir-se tant. No us podeu imaginar com em picaven els granets les nits de calor que vam passar a la selva! El flaco em va fer una foto de les constel·lacions de granets que tinc a les cames, però he decidit no penjar-la, perquè prefereixo que em recordeu guapa...
Els Yagua: com desprestigiar una cultura...
El record de la selva és extraordinari. Però no tot va ser tan fantàstic, de fet, només una cosa ens va fallar.
Ens van portar a veure la comunitat dels Yagua. Una tribu que s'exten des de ben a prop d'Iquitos fins al Brasil en diferents comunitats, en total uns 40000 yaguas. Doncs vam fer una visita que al principi pensàvem que seria molt turística i que trobaríem uns indígenes ballant amb un televisor a prop. Però va ser molt pitjor de l'esperat. Era teatre pur i dur. Arribem i ens diuen que els saludem dient: Kinaho! (hola) la sorpresa va ser que deien kinaho a cada moment i no semblava (lingüista jo) que fos sempre per dir hola... Ens expliquen la història de la comunitat i sembla que ningú parla castellà. Ens pinten la cara i mentre el guia parla ells fan cara de "què estaran dient?". Després fan una dansa, i quina va ser la sorpresa quan veiem que ningú d'ells volia ballar, al final accedeixen a fer-ho i ens conviden a fer una dansa sense sentit, desordenada i amb tan poques ganes com quan us 0bligo a alguns de vosaltres a veure el Festival d'Eurovisió.
Així doncs, ens veiem ficats dins un espectacle esperpèntic i amb una impotència superba. Després prenem consciència de certs detalls: una noia amb la marca del sostenidor (!), un tio amb indicis d'uns Jeans a sota de la faldilla de palma que duia i per rematar, quan comencen a vendre l'artesania, TOT QUISQUI PARLAVA CASTELLÀ!! quin horror, després ens vam adonar que els guies que parlaven "raro" amb ells, si ens hi fixàvem bé, sentíem que era castellà, moolt variat amb paraules vernàcules i articulant molt minsament.
Un xou que ni el Buenafuente vamos.
En fi... espero que la cultura catalana no arribi mai a aquests extrems i no ens deixem menjar pels xous de balls de sardanes vestits de flamencas i toreros, per allò de vendre més....
La selva amazonica
(Perdoneu, pero avui no trobo els accents del teclat)
Aqui sortim els pixapins passejant per la selva amb el nostre guia. La cortina de mosquits que travessavem en aquells moments no ha sortit a la foto, malauradament. Intenteu imaginar-vos-la! La Tineta ha tornat de la selva amb mes de 70 picades de bitxu per tot el cos (els dos Victors junts no sumen mes de cinc picades). Sort que anavem vacunats!
El riu Amazones...
Hem fet una excursió de 3 dies i 2 nits a la selva amazònica, en format de paquet turístic. Dormíem en una mena de campament compost de cabanes de fusta amb teulada de bombonaje o fulles de palmera seca i mosquiteres a totes les finestres per evitar que hi entressin menys insectes. Teníem un guia per nosaltres tres, que es deia Miguel i era molt monu i que mereix un article a part, que suposo que l'escriurà el flaco.
Hem passejat per la selva entre cortines de mosquits, hem vist taràntules de totes les mides i de tots els sexes (potser també mereixen un article a part), hem begut aigua de dins de les lianes, el Víctor Boix s'ha penjat de lianes com si fos el Tarzan (els altres, amb massa sentit del ridícul, ens vam quedar a terra), hem vist papallones de totes les mides i colors, hem vist granotes, ocells, ens hem penjat micos a coll, hem anat a pescar piranyes (sense cap mena d'èxit), etc.
Però el que més ens ha agradat de tot han estat els viatges pel riu que vam fer en una barqueta amb motor per a nosaltres sols, el guia i el conductor de la barca, que era molt bufó. Era com anar amb taxi, però sense els perills que comporta anar amb taxi per segons quines ciutats.
Això és la selva!
Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!
Chanchitos
Ahir, després de caminar per trochas (camins de terra) del Perú més profund i creuar el puente colgante de Zaña, vam acabar amb les sabates i els pantalons plens de terra. En arribar a Chiclayo vam anar a comprar alguns regals al centre i vam passar pel mig de la Plaza de Armas, on es concentren tots els netejadors de sabates de la ciutat (i que és l'únic gremi que encara no ens havia assetjat), quan ens van veure se'ns van tirar a sobre i amb cara d'evidència ens van dir: "nesessario!" i el Gordo els contesta "somos chanchitos" (porquets).
Cocodrilu, sí sí, Cocodriluu!!!!
Avui hem deixat Chiclayo amb certa aflicció perquè hem vist coses que ha superat amb escreix les expectatives, però havíem de continuar la nostra aventura, i aquesta vegada de debò: la selva amazònica!
Hem agafat un vol a Lima i mes tard hem arribat a Iquitos. Quin paisatge es veia des de l'avió! només un riu enorme amb forma d'anaconda i un gran llençol verd, verd i verd! Genial!
En arribar ja teníem paranoies amb els mosquits i només en sortir de l'avió hem patit una onada de calor a la que gairebé ja ens hem acostumat.
La nostra amiga Lastènia ens esperava puntual i ens ha portat a un hotel amb preu "arreglat" i a l'agència on hem encarregat l'excursió a la selva.
Després de tantes gestions, viatges, patiments i picadetes insignificants, hem anat a sopar a un lloc molt autèntic on hem menjat una brotxeta de lagarto Sí Sí! LAGARTO! que és com diuen al cocodril per aquí...
En fi, que l'excursió a la selva promet i seran tres dies que segur no oblidarem...
Això sí, estimats fans, haureu d'esperar a dilluns de rebre tota la informació.
Records des d'aquí al Llobet que ara és al Marroc!!!! PETONS!
Gringos
Ahir vam viatjar en un combi, una mena de furgoneta de 15 places (o més, si convé), que té uns itineraris fixos i que va recollint els passatgers pel camí. Vam agafar-lo en un lloc on paraven molts combis i només arribar-hi nosaltres, hi havia dues furgonetes que anaven al mateix lloc i que ens podien portar; i ja tenim els cobradors de totes dues furgonetes barallant-se a empentes per endur-se els gringos al seu combi. Al final va guanyar el que havia donat l'empenta més forta. Només pujar-hi, unes noies que hi havia a dins van xisclar: "¡Son Gringos!" i van començar a repassar els Víctors de dalt a baix i, a sobre, quan vaig pujar jo a la furgoneta, entrada triomfal: em vaig clavar un cop al cap amb el marc de la porta, i no van parar de riure en tot el viatge. A més, el cobrador del combi, per fer gràcia, va començar a dir unes paraules inintel·ligibles intentant imitar l'accent anglès, fent veure que parlava amb nosaltres. I les noies vinga a riure!
Avui, al poblet de Zaña també hem tingut altres experiències com a Gringos (gent que ens parlava amb una mena d'accent anglès) o altres que ens enviaven nens petits amb cara de pena a xerrar amb nosaltres "a ver si los reconocen".
Descobrint el Perú més profund....
Avui hem anat en Colectivo, un altre mitjà de transport de per aquí, a Zaña. Allà hi ha una mena de ciutat abandonada i en ruïnes que va ser molt coneguda i important durant l'època colonial al nord del Perú.
En el viatge d'anada, un policia ens va parar i ens va demanar la documentació. Els altres passatgers ens van dir que volien "plata" per Fiestas Patrias i busquen qualsevol excusa per demanar diners als conductors de qualsevol mitjà de transport. Nosaltres flipant.
El més impressionant del dia, ha estat quan ens hem aventurat a perdre'ns pel camp: vaques, carros, pols, etc... fins que hem trobat "el puente colgante", suposo que abans era un pont normal de fusta, però en l'estat actual potser el nom ha esdevingut així perquè gairebé no aguantava res... quina por!!!!!!!!!!! el flaco pasó nomás... però jo he patit una micona...
El més impressionant del dia, ha estat quan ens hem aventurat a perdre'ns pel camp: vaques, carros, pols, etc... fins que hem trobat "el puente colgante", suposo que abans era un pont normal de fusta, però en l'estat actual potser el nom ha esdevingut així perquè gairebé no aguantava res... quina por!!!!!!!!!!! el flaco pasó nomás... però jo he patit una micona...
De cop i volta ens hem vist enmig de la "campiña" envoltats d'abelles, ocelotes i altres bestioles i gentes del lugar. Enriquidor.
Quan volíem tornar a Chiclayo hem tingut una petita tensió amb el conductor d'una mototaxi (un altre mitjà) i realment, per desconfiats, hem quedat com uns turistes de la pitjor classe, què hi farem. He passat por quan he vist que la moto ens portava a un lloc que no coneixiem, només hi havia camps i camps, i ens semblava estrany que allà on anàvem s'agafessin colectivos o combis. Sabeu aquells pobles americans on tots els habitants són membres d'una secta i maten els foranis per treure'ls el runyons? doncs he patit pels meus òrgans... buf!
Al final, tot ha anat bé i hem tornat a casa on la tia Vicky ens tenia preparat un exquisit ceviche amb papa rellena i un sudado de pescado. Ricooo!!!
Quan volíem tornar a Chiclayo hem tingut una petita tensió amb el conductor d'una mototaxi (un altre mitjà) i realment, per desconfiats, hem quedat com uns turistes de la pitjor classe, què hi farem. He passat por quan he vist que la moto ens portava a un lloc que no coneixiem, només hi havia camps i camps, i ens semblava estrany que allà on anàvem s'agafessin colectivos o combis. Sabeu aquells pobles americans on tots els habitants són membres d'una secta i maten els foranis per treure'ls el runyons? doncs he patit pels meus òrgans... buf!
Al final, tot ha anat bé i hem tornat a casa on la tia Vicky ens tenia preparat un exquisit ceviche amb papa rellena i un sudado de pescado. Ricooo!!!
Inca Kola
Siempreee Inca Kola!! (siéntase con la música de Coca Cola)
El Perú no sería lo que es sin la omnipresente Inca Kola, esa botella de pipí amb gas amb gust de xiclet... mmmm i sí sí... tothom pot gaudir d'aquesta gran beguda perquè tenim la INCA KOLA LIGHT!!!!! UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE, el gordo bajará de peso nomás!!
Als meus nebots
Hola, Guillem i Go! Avui hem anat amb taxi amb un taxista que anava vestit igual que vosaltres, amb una samarreta del Ronaldinho (la més actual, la de les quatre barres al clatell). I no només això, sinó que també portava els pantalons curts de l'uniforme oficial del Barça. Li hem fet una foto, però ha sortit fosca
, però una mica sí que es veu, oi?
Per aquí hi ha molta gent amb samarretes del Barça. Però amb els pantalons curts encara no havíem vist ningú (i menys com a uniforme de treball!). Petonets i una pessigadeta al cul!
La tieta
Anècdotes 1
El primer dia per Chiclayo vam anar al Restaurant Roma a tastar el Cebiche, un plat típic del nord del Perú a base de peix cru macerat amb llimona. El plat també porta diverses verdures, entre elles rocoto, una espècie de pebrot però extremament picant; de fet, ja el vam tastar a Barcelona i sabíem, que un trosset petit et crema la boca. Doncs l'innocent redactor (a qui li encanta el pebrot) es va menjar de cop una rodanxa enorme de rocoto pensant que era pebrot! i no només aixo, a més va aconseguir que ningú de la taula s'adonés del que havia passat!
Perú a taula: quelcom dolç...
Mmmm!! el mercat de La Boqueria es queda curt en comparació amb totes les fruites que hem trobat per aquí...
El primer dia, la tia Elena ens va preparar un suc, davant les nostres porugues cares perquè estaven fent el suc amb fruita crua i rentada amb aigua desconeguda!!! NOOOO!!!! ... wenu, no va passar res, el suc era ben calentonet (!) perquè l'aigua l'havien bullit per cuidar la nostra salut.. però no sé jo, un suc tebi...
El gran descobriment d'aquest viatge són les que hem anomenat en català: faves dolces! o com diuen per aquí, huabas (pakay al sud). Són unes vaines enormes que ningú diria que allò i es mengés, i molt més que fos dolç. De fet, la part que es menja és una mica forçada, perquè té una textura qual crisàlida vellutada de color blanc amb una gran "pepa" a l'interior. Bien rico nomás!
També hem près avui a ca l'Elena un suc de Carambola, una fruita ben divertida que vista de front té forma d'estrella però allargada. Un gust entre pera, raïm... carambola al cap i a la fi.
Diumenge, el meu cosí em va parlar de l'Aguaje. Una fruita típica d'Iquitos que diuen que conté moltes hormones femenines, si en menges gaire "te vas a la otra acera nomás" ... i jo amb veu moolt masculina: JA JA, no me des eso pues, que me quedo sin cholitas! (!!)
El mamey és una cosa molt rara que és potser la que menys m'ha molat del Perú, una mena de meló amb textura de préssec... així aixà...
Encara hem de descobrir la Lúcuma i el Tamarindo i us explicarem les sensacions viscudes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
