Buenu, ja som a la selva. Només sortir de l'avió ens ha arribat una bafarada d'aire calent i humit que durant uns segons ha estat insuportable (31 graus i 100% d'humitat). Però poc a poc ens hi hem anat acostumant, no sense deixar, en pocs moments, les samarretes amarades de suor i d'una olor agra (potser aquests detalls no calia explicar-los, en fi). Som a Iquitos, la capital del districte de Loreto, un dels districtes del Perú que es troben en plena selva amazònica. Iquitos, amb prop de 400.000 habitants censats, és la ciutat més gran del món a la qual no es pot arribar per carretera. Només es pot fer amb avió o amb vaixell. Amb avió s'hi arriba per un aeroport petit i tronat, amb pocs vols diaris i amb els lavabos força nets (sí, sí, força nets); amb vaixell s'hi arriba per l'Amazones. A la ciutat no hi ha gaires cotxes, però sí que hi ha moltes mototaxis i motos privades, i tot plegat fa un soroll insuportable, que, sumat a la calor, em recorda el pis d'unes amigues que viuen al Poble Sec de Barcelona, just davant de l'Apol·lo, i que sempre hi tenen sorolls.
L'ambient de la ciutat sembla cubà o brasiler, no sé per què... Potser per la frescura de les noies a l'hora d'ensenyar la carn (si us en voleu fer una idea, poseu "Iquitos" al Google imatges i ja ho veureu), o potser pels sorolls o per la música que hi ha pel carrer, o per les palmeres, que surten de tot arreu...
Per sopar hem tastat la carn de cocodril (lagarto, que en diuen aquí) i estava molt bona; semblava pollastre.
Aquesta nit la passarem al mig de la civilització i demà al matí comencem una excursió de tres dies per la selva. Visitarem comunitats indígenes, pescarem piranyes, fotografiarem caimans a la nit, veurem micos i taràntules i ens banyarem amb dofins (mama, no pateixis, que tot està controlat, com si fos un parc temàtic). Durant aquests tres dies no podrem escriure al blog (a no ser que els indígenes de la selva tinguin connexió a internet, que també podria ser).
Apa!
Això és la selva!
Chanchitos
Ahir, després de caminar per trochas (camins de terra) del Perú més profund i creuar el puente colgante de Zaña, vam acabar amb les sabates i els pantalons plens de terra. En arribar a Chiclayo vam anar a comprar alguns regals al centre i vam passar pel mig de la Plaza de Armas, on es concentren tots els netejadors de sabates de la ciutat (i que és l'únic gremi que encara no ens havia assetjat), quan ens van veure se'ns van tirar a sobre i amb cara d'evidència ens van dir: "nesessario!" i el Gordo els contesta "somos chanchitos" (porquets).
Cocodrilu, sí sí, Cocodriluu!!!!
Avui hem deixat Chiclayo amb certa aflicció perquè hem vist coses que ha superat amb escreix les expectatives, però havíem de continuar la nostra aventura, i aquesta vegada de debò: la selva amazònica!
Hem agafat un vol a Lima i mes tard hem arribat a Iquitos. Quin paisatge es veia des de l'avió! només un riu enorme amb forma d'anaconda i un gran llençol verd, verd i verd! Genial!
En arribar ja teníem paranoies amb els mosquits i només en sortir de l'avió hem patit una onada de calor a la que gairebé ja ens hem acostumat.
La nostra amiga Lastènia ens esperava puntual i ens ha portat a un hotel amb preu "arreglat" i a l'agència on hem encarregat l'excursió a la selva.
Després de tantes gestions, viatges, patiments i picadetes insignificants, hem anat a sopar a un lloc molt autèntic on hem menjat una brotxeta de lagarto Sí Sí! LAGARTO! que és com diuen al cocodril per aquí...
En fi, que l'excursió a la selva promet i seran tres dies que segur no oblidarem...
Això sí, estimats fans, haureu d'esperar a dilluns de rebre tota la informació.
Records des d'aquí al Llobet que ara és al Marroc!!!! PETONS!
Gringos
Ahir vam viatjar en un combi, una mena de furgoneta de 15 places (o més, si convé), que té uns itineraris fixos i que va recollint els passatgers pel camí. Vam agafar-lo en un lloc on paraven molts combis i només arribar-hi nosaltres, hi havia dues furgonetes que anaven al mateix lloc i que ens podien portar; i ja tenim els cobradors de totes dues furgonetes barallant-se a empentes per endur-se els gringos al seu combi. Al final va guanyar el que havia donat l'empenta més forta. Només pujar-hi, unes noies que hi havia a dins van xisclar: "¡Son Gringos!" i van començar a repassar els Víctors de dalt a baix i, a sobre, quan vaig pujar jo a la furgoneta, entrada triomfal: em vaig clavar un cop al cap amb el marc de la porta, i no van parar de riure en tot el viatge. A més, el cobrador del combi, per fer gràcia, va començar a dir unes paraules inintel·ligibles intentant imitar l'accent anglès, fent veure que parlava amb nosaltres. I les noies vinga a riure!
Avui, al poblet de Zaña també hem tingut altres experiències com a Gringos (gent que ens parlava amb una mena d'accent anglès) o altres que ens enviaven nens petits amb cara de pena a xerrar amb nosaltres "a ver si los reconocen".
Descobrint el Perú més profund....
Avui hem anat en Colectivo, un altre mitjà de transport de per aquí, a Zaña. Allà hi ha una mena de ciutat abandonada i en ruïnes que va ser molt coneguda i important durant l'època colonial al nord del Perú.
El més impressionant del dia, ha estat quan ens hem aventurat a perdre'ns pel camp: vaques, carros, pols, etc... fins que hem trobat "el puente colgante", suposo que abans era un pont normal de fusta, però en l'estat actual potser el nom ha esdevingut així perquè gairebé no aguantava res... quina por!!!!!!!!!!! el flaco pasó nomás... però jo he patit una micona...
Quan volíem tornar a Chiclayo hem tingut una petita tensió amb el conductor d'una mototaxi (un altre mitjà) i realment, per desconfiats, hem quedat com uns turistes de la pitjor classe, què hi farem. He passat por quan he vist que la moto ens portava a un lloc que no coneixiem, només hi havia camps i camps, i ens semblava estrany que allà on anàvem s'agafessin colectivos o combis. Sabeu aquells pobles americans on tots els habitants són membres d'una secta i maten els foranis per treure'ls el runyons? doncs he patit pels meus òrgans... buf!
Al final, tot ha anat bé i hem tornat a casa on la tia Vicky ens tenia preparat un exquisit ceviche amb papa rellena i un sudado de pescado. Ricooo!!!
Inca Kola
Siempreee Inca Kola!! (siéntase con la música de Coca Cola)
El Perú no sería lo que es sin la omnipresente Inca Kola, esa botella de pipí amb gas amb gust de xiclet... mmmm i sí sí... tothom pot gaudir d'aquesta gran beguda perquè tenim la INCA KOLA LIGHT!!!!! UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE, el gordo bajará de peso nomás!!
Als meus nebots
Hola, Guillem i Go! Avui hem anat amb taxi amb un taxista que anava vestit igual que vosaltres, amb una samarreta del Ronaldinho (la més actual, la de les quatre barres al clatell). I no només això, sinó que també portava els pantalons curts de l'uniforme oficial del Barça. Li hem fet una foto, però ha sortit fosca
, però una mica sí que es veu, oi?
Per aquí hi ha molta gent amb samarretes del Barça. Però amb els pantalons curts encara no havíem vist ningú (i menys com a uniforme de treball!). Petonets i una pessigadeta al cul!
La tieta
Anècdotes 1
El primer dia per Chiclayo vam anar al Restaurant Roma a tastar el Cebiche, un plat típic del nord del Perú a base de peix cru macerat amb llimona. El plat també porta diverses verdures, entre elles rocoto, una espècie de pebrot però extremament picant; de fet, ja el vam tastar a Barcelona i sabíem, que un trosset petit et crema la boca. Doncs l'innocent redactor (a qui li encanta el pebrot) es va menjar de cop una rodanxa enorme de rocoto pensant que era pebrot! i no només aixo, a més va aconseguir que ningú de la taula s'adonés del que havia passat!
Perú a taula: quelcom dolç...
Mmmm!! el mercat de La Boqueria es queda curt en comparació amb totes les fruites que hem trobat per aquí...
El primer dia, la tia Elena ens va preparar un suc, davant les nostres porugues cares perquè estaven fent el suc amb fruita crua i rentada amb aigua desconeguda!!! NOOOO!!!! ... wenu, no va passar res, el suc era ben calentonet (!) perquè l'aigua l'havien bullit per cuidar la nostra salut.. però no sé jo, un suc tebi...
El gran descobriment d'aquest viatge són les que hem anomenat en català: faves dolces! o com diuen per aquí, huabas (pakay al sud). Són unes vaines enormes que ningú diria que allò i es mengés, i molt més que fos dolç. De fet, la part que es menja és una mica forçada, perquè té una textura qual crisàlida vellutada de color blanc amb una gran "pepa" a l'interior. Bien rico nomás!
També hem près avui a ca l'Elena un suc de Carambola, una fruita ben divertida que vista de front té forma d'estrella però allargada. Un gust entre pera, raïm... carambola al cap i a la fi.
Diumenge, el meu cosí em va parlar de l'Aguaje. Una fruita típica d'Iquitos que diuen que conté moltes hormones femenines, si en menges gaire "te vas a la otra acera nomás" ... i jo amb veu moolt masculina: JA JA, no me des eso pues, que me quedo sin cholitas! (!!)
El mamey és una cosa molt rara que és potser la que menys m'ha molat del Perú, una mena de meló amb textura de préssec... així aixà...
Encara hem de descobrir la Lúcuma i el Tamarindo i us explicarem les sensacions viscudes!
