Ahir vam viatjar en un combi, una mena de furgoneta de 15 places (o més, si convé), que té uns itineraris fixos i que va recollint els passatgers pel camí. Vam agafar-lo en un lloc on paraven molts combis i només arribar-hi nosaltres, hi havia dues furgonetes que anaven al mateix lloc i que ens podien portar; i ja tenim els cobradors de totes dues furgonetes barallant-se a empentes per endur-se els gringos al seu combi. Al final va guanyar el que havia donat l'empenta més forta. Només pujar-hi, unes noies que hi havia a dins van xisclar: "¡Son Gringos!" i van començar a repassar els Víctors de dalt a baix i, a sobre, quan vaig pujar jo a la furgoneta, entrada triomfal: em vaig clavar un cop al cap amb el marc de la porta, i no van parar de riure en tot el viatge. A més, el cobrador del combi, per fer gràcia, va començar a dir unes paraules inintel·ligibles intentant imitar l'accent anglès, fent veure que parlava amb nosaltres. I les noies vinga a riure!
Avui, al poblet de Zaña també hem tingut altres experiències com a Gringos (gent que ens parlava amb una mena d'accent anglès) o altres que ens enviaven nens petits amb cara de pena a xerrar amb nosaltres "a ver si los reconocen".
Gringos
Descobrint el Perú més profund....
Avui hem anat en Colectivo, un altre mitjà de transport de per aquí, a Zaña. Allà hi ha una mena de ciutat abandonada i en ruïnes que va ser molt coneguda i important durant l'època colonial al nord del Perú.
El més impressionant del dia, ha estat quan ens hem aventurat a perdre'ns pel camp: vaques, carros, pols, etc... fins que hem trobat "el puente colgante", suposo que abans era un pont normal de fusta, però en l'estat actual potser el nom ha esdevingut així perquè gairebé no aguantava res... quina por!!!!!!!!!!! el flaco pasó nomás... però jo he patit una micona...
Quan volíem tornar a Chiclayo hem tingut una petita tensió amb el conductor d'una mototaxi (un altre mitjà) i realment, per desconfiats, hem quedat com uns turistes de la pitjor classe, què hi farem. He passat por quan he vist que la moto ens portava a un lloc que no coneixiem, només hi havia camps i camps, i ens semblava estrany que allà on anàvem s'agafessin colectivos o combis. Sabeu aquells pobles americans on tots els habitants són membres d'una secta i maten els foranis per treure'ls el runyons? doncs he patit pels meus òrgans... buf!
Al final, tot ha anat bé i hem tornat a casa on la tia Vicky ens tenia preparat un exquisit ceviche amb papa rellena i un sudado de pescado. Ricooo!!!
Inca Kola
Siempreee Inca Kola!! (siéntase con la música de Coca Cola)
El Perú no sería lo que es sin la omnipresente Inca Kola, esa botella de pipí amb gas amb gust de xiclet... mmmm i sí sí... tothom pot gaudir d'aquesta gran beguda perquè tenim la INCA KOLA LIGHT!!!!! UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE, el gordo bajará de peso nomás!!
Als meus nebots
Hola, Guillem i Go! Avui hem anat amb taxi amb un taxista que anava vestit igual que vosaltres, amb una samarreta del Ronaldinho (la més actual, la de les quatre barres al clatell). I no només això, sinó que també portava els pantalons curts de l'uniforme oficial del Barça. Li hem fet una foto, però ha sortit fosca
, però una mica sí que es veu, oi?
Per aquí hi ha molta gent amb samarretes del Barça. Però amb els pantalons curts encara no havíem vist ningú (i menys com a uniforme de treball!). Petonets i una pessigadeta al cul!
La tieta
Anècdotes 1
El primer dia per Chiclayo vam anar al Restaurant Roma a tastar el Cebiche, un plat típic del nord del Perú a base de peix cru macerat amb llimona. El plat també porta diverses verdures, entre elles rocoto, una espècie de pebrot però extremament picant; de fet, ja el vam tastar a Barcelona i sabíem, que un trosset petit et crema la boca. Doncs l'innocent redactor (a qui li encanta el pebrot) es va menjar de cop una rodanxa enorme de rocoto pensant que era pebrot! i no només aixo, a més va aconseguir que ningú de la taula s'adonés del que havia passat!
Perú a taula: quelcom dolç...
Mmmm!! el mercat de La Boqueria es queda curt en comparació amb totes les fruites que hem trobat per aquí...
El primer dia, la tia Elena ens va preparar un suc, davant les nostres porugues cares perquè estaven fent el suc amb fruita crua i rentada amb aigua desconeguda!!! NOOOO!!!! ... wenu, no va passar res, el suc era ben calentonet (!) perquè l'aigua l'havien bullit per cuidar la nostra salut.. però no sé jo, un suc tebi...
El gran descobriment d'aquest viatge són les que hem anomenat en català: faves dolces! o com diuen per aquí, huabas (pakay al sud). Són unes vaines enormes que ningú diria que allò i es mengés, i molt més que fos dolç. De fet, la part que es menja és una mica forçada, perquè té una textura qual crisàlida vellutada de color blanc amb una gran "pepa" a l'interior. Bien rico nomás!
També hem près avui a ca l'Elena un suc de Carambola, una fruita ben divertida que vista de front té forma d'estrella però allargada. Un gust entre pera, raïm... carambola al cap i a la fi.
Diumenge, el meu cosí em va parlar de l'Aguaje. Una fruita típica d'Iquitos que diuen que conté moltes hormones femenines, si en menges gaire "te vas a la otra acera nomás" ... i jo amb veu moolt masculina: JA JA, no me des eso pues, que me quedo sin cholitas! (!!)
El mamey és una cosa molt rara que és potser la que menys m'ha molat del Perú, una mena de meló amb textura de préssec... així aixà...
Encara hem de descobrir la Lúcuma i el Tamarindo i us explicarem les sensacions viscudes!
Un passeig per Piura
Com que el cosí que vam anar a visitar per sorpresa no hi era, vam anar a visitar per sorpresa la Fani, una companya de feina de la Mati, per tenir algú que ens fes de cicerone per la ciutat. I aquesta sí que hi era (és la de la samarreta rosa). A la foto sortim tota la colla pel carrer anant a buscar dos taxis (sí, sí, dos taxis i no pas un). Penseu que si no compteu la noia de la samarreta rosa, la resta som els que ens vam encabir en una capsa de llumins dues vegades per estalviar-nos un parell de nuevos soles (una mica més de cinquanta cts d'euro).
Benvinguts al Pacífic, sí sí, al Pacífic... passin i vegin
Després d'unes gestions fallides aquest matí, hem anat a Lambayeque, ciutat que ens ha sorprés (no és falta d'ortografia, és manca d'accents oberts) gratament per la seva tranquil.litat i per les seves gents tan afables. Hem anat amb la tia Vicky a veure Las Tumbas Reales de Sipán, peró eren tancades... la concha su madre!! Així que hem decidit fer un garbeu per la Plaza de Armas i anar a dinar.
Els indepes catalans no sabem res de patriotisme, avui ens han ensenyat com es prepara una desfilada escolar per las Fiestas Patrias. Molt interessant des d'un punt de vista rítmic.
Havent dinat, tornem a Chiclayo en un combi... sí sí, un combi, una furgo on un home va mig dret cridant on va perqué la gent pugi i s'arraconi com sardines, peró clar, qué més volem per un viatge de 15 kms a 40 cts d'euro!!!!
Com que havíem agafat el gustillo als combi, n'hem agafat un altre cap a Pimentel, sí sí, Pimentel: EL PACÍFIIIC!!!!! Hem arribat a més, en el millor moment, just quan es ponia el sol, hem disfrutat d'un paisatge digne de documental del Lonely Planet.
L'aigua era tébia i no feia cap sensació de ser a l'hivern. Sensacional. Fascinant. Impressionant.
Mañana más...
(que consti que he escrit sense "C's trecades" !!!!!! per evitar els accents oberts ja m'ha costat més...
