Chiclayo: altres fotos

Aquí pengem unes quantes fotos més de la ciutat on vam estar els primers dies:



Amb la família i un amic de la família al pati de casa.

Fiestas patrias

Avui, 28 de juliol, se celebra l'aniversari de la independència del Perú. Ja fa dies que hi ha banderes peruanes pertot arreu i el patriotisme és a flor de pell. Però ens agradaria saber si aquest patriotisme és autèntic o bé si hi ha alguna manipulació per part de l'estat. El Gordo ho acabarà d'explicar en l'article que està preparant...

Nit de caça

La primera nit a la selva vam sortir a fer una caminada per veure animals nocturns, que són molt diferents als que es poden veure de dia. A la nit la selva canvia totalment, se senten els sons d'uns altres animals (granotes, aus nocturnes, grills,...), a més el cel (desconegut per als septentrionals) és una meravella. Després de veure taràntules, escorpins, granotes i tota mena d'insectes vam agafar una canoa per endinsar-nos a una llacuna i poder veure rèptils aquàtics. En la foscor de l'aigua es podia veure, de tant en tant, un puntet vermell que era l'ull d'un caimà; el nostre guia va començar a endinsar-se a la llacuna i a buscar amb determinació i seguretat alguna cosa. Nosaltres cada vegada estavem més espantats sense saber què buscava, al cap d'una estona va aturar-se en un punt i va començar a buscar entre unes plantes aquàtiques. Va estar-s'hi una bona estona i nosaltres començàvem a neguitejar-nos perquè al fons veiem un puntet vermell. De cop el Miguel va ficar la mà dintre l'aigua i d'un gest brusc va tirar alguna cosa que no parava de moure's dintre la canoa just a sota dels meus peus. El guia em va dir que aixequés els peus i aleshores vaig reconèixer un petit caimà dins la canoa; el Miguel el va agafar amb les mans i vam tornar cap a terra ferma per poder-lo observar amb tranquil·litat, on vam gaudir d'una classe magistral de zoologia.

Femelles 2

Parlant de femelles, ahir vam llegir al diari que el nou president del Perú, l'Alan Garcia, té problemes per acabar de formar govern, perquè una de les seves promeses electorals era la paritat home-dona. Pel que sembla, ha hagut de sacrificar algun bon polític mascle per tal de poder donar la cartera a una no tan bona política femella. Que complicats que som els humans!

Irlanda?

La selva és ben sorprenent, vam anar a un lloc on feien aguardiente de caña, i ens va sorprendre perquè ben bé podíem ser a Irlanda...

A tots els lectors de Catalunya

Dediquem aquest article a tots els catalans, barcelonins sobretot, que estan suportant una onada de calor molt bèstia.
Ara ja no som a la selva. Des d'ahir a la tarda som a Arequipa, al sud del país. Som a 2.500 metres d'altitud i al matí podem anar amb màniga curta i als vespres fa fresca. Sí, sí, fresca. Dormim amb mitjons i amb manta! Toma! De bon rotllo, eh? Petons a tots aquells qui escriviu comentaris i abraçades als qui només ens llegiu!

Femelles!

A la selva ens van explicar que després de copular el mascle taràntula acaba mort, o moribund en el millor dels casos. Es veu que la femella li xucla tota l'energia i el pot arribar a matar. Un dia, quan anàvem a dinar ens vam trobar per terra un mascle mig aixafat i amb una pota desenganxada de la resta del cos. El Miguel ens va dir que acabava de tenir una relació amorosa. Hi vam passar al cap d'una hora i l'amant salvatge ja havia passat a millor vida. Ai, les femelles que perilloses que són!

Bèsties amazòniques

Aquí podeu observar diferents animalets que vam trobar per la selva.

Escorpí negre, mortal...

El "pollo de la selva", fa uns 25 cm. i els indígenes la mengen (nosaltres no ho vam fer per falta de temps). Surten de nit i quan plou fan un soroll que sembla un mussol.

La taràntula, se'n trobaven vàries, és verinosa si et mossega però només ho fa si se sent en perill. També disparen uns pèls punxeguts molt petits que irriten la pell, com ens va demostrar el nostre guia...

No eren insectes, no

Finalment hem descobert que la setantena llarga de picades que tinc distribuïdes per les mans, les cames, els turmells i els colzes no són picades d'insectes sinó els efectes secundaris de la medicació preventiva que hem pres per no agafar la malària. Hosti! I això que el medicament que hem pres, el malarone, era el més car del mercat i el que tenia menys efectes secundaris! A vegades val més no prevenir-se tant. No us podeu imaginar com em picaven els granets les nits de calor que vam passar a la selva! El flaco em va fer una foto de les constel·lacions de granets que tinc a les cames, però he decidit no penjar-la, perquè prefereixo que em recordeu guapa...

Els Yagua: com desprestigiar una cultura...

El record de la selva és extraordinari. Però no tot va ser tan fantàstic, de fet, només una cosa ens va fallar.
Ens van portar a veure la comunitat dels Yagua. Una tribu que s'exten des de ben a prop d'Iquitos fins al Brasil en diferents comunitats, en total uns 40000 yaguas. Doncs vam fer una visita que al principi pensàvem que seria molt turística i que trobaríem uns indígenes ballant amb un televisor a prop. Però va ser molt pitjor de l'esperat. Era teatre pur i dur. Arribem i ens diuen que els saludem dient: Kinaho! (hola) la sorpresa va ser que deien kinaho a cada moment i no semblava (lingüista jo) que fos sempre per dir hola... Ens expliquen la història de la comunitat i sembla que ningú parla castellà. Ens pinten la cara i mentre el guia parla ells fan cara de "què estaran dient?". Després fan una dansa, i quina va ser la sorpresa quan veiem que ningú d'ells volia ballar, al final accedeixen a fer-ho i ens conviden a fer una dansa sense sentit, desordenada i amb tan poques ganes com quan us 0bligo a alguns de vosaltres a veure el Festival d'Eurovisió.
Així doncs, ens veiem ficats dins un espectacle esperpèntic i amb una impotència superba. Després prenem consciència de certs detalls: una noia amb la marca del sostenidor (!), un tio amb indicis d'uns Jeans a sota de la faldilla de palma que duia i per rematar, quan comencen a vendre l'artesania, TOT QUISQUI PARLAVA CASTELLÀ!! quin horror, després ens vam adonar que els guies que parlaven "raro" amb ells, si ens hi fixàvem bé, sentíem que era castellà, moolt variat amb paraules vernàcules i articulant molt minsament.
Un xou que ni el Buenafuente vamos.
En fi... espero que la cultura catalana no arribi mai a aquests extrems i no ens deixem menjar pels xous de balls de sardanes vestits de flamencas i toreros, per allò de vendre més....